Aprendre

Tot és relatiu. No hi ha blanc i negre, sinó una infinitat de colors, tonalitats i matisos. I potser no sigui massa lícit penjar el cartell d’enemic a qui, a primer cop d’ull, subjectivament, ens sembla que compleix les característiques d’un patró predefinit. Un patró genèric que només busca separar entre el blanc i el negre. Bons cap aquí, dolents cap allà.

A vegades, si no mirem les coses amb una certa distància, podem caure en el parany de treure conclusions simplistes.

Potser hauríem d’aprendre a sortir del nostre cos minúscul, i observar-nos a nosaltres mateixos en cada situació. Veure com actuem, què diem. Com raonem. Amb la distància de la nostra nova posició, potser siguem capaços de veure que no sempre tenim raó. No sempre respectem. No sempre comprenem. No sempre fem l’esforç de comprendre abans de jutjar. No sempre tenim dret a jutjar.

Cada persona és un món ple d’històries, vivències, circumstàncies, caràcters, pensaments, sentiments, sensacions, emocions. Llàgrimes i somriures. Un munt de misteris que no podem valorar amb lleugeresa. No podem creure que els coneixem tots a les primeres de canvi. És una falta de respecte. A ells. I a nosaltres.

I a veure quin dia aprenc a aplicar-ho jo, tot això.

La nit fa olor de matisos.

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 comentaris a l'entrada: Aprendre

  1. Nit diu:

    Tens raó. En que els matisos existeixen, en que els hem de tenir en compte i en que sovint resulta molt complicat fer-ho. Tenim el mal costum d’oblidar els matisos.
    Tens raó, i a més escrius tan bé que em sembla que estaria d’acord amb tu encara que no en tinguessis.
    Salut!

  2. pere diu:

    És realment com dius. Cada persona és un món ple de matisos que ni la meteixa persona que els té coneix. Es tracta d’un ying i yang absolutament dinàmic al llarg de tota la vida. M’horroritza quan algú, amb una frivolitat extrema, arriba a dir: “aquest és així o de tal altra manera”. Em fa riure i em subleva quan algú gosa afirmar, per exemple, “els catalans tenen aquestes característiques…”. Si, sovint, no ens coneixem nosaltres mateixos, com gosem imaginar que coneixem els altres o una col·lectivitat. Per altra banda, l’ésser humà ha canviat tan poc al llarg dels segles! Amor, odi, enveja, alegria… són sensacions que han canviat quant a les seves manifestacions, però poc -penso- quan al seu origen i fons. Tan diferents i tan iguals!

  3. Llibert diu:

    Em sembla que només pel fet de plantejar-t’ho, ja tens molt d’après…

    😉

  4. Niqmad diu:

    Jo encara no en sé, d’aplicar tot això…

  5. Goony diu:

    Jo ja fa algun temps que ho aplico, tot i que de vegades se m’oblida. És difícil no prejutjar, però ho hem d’intentar.

    No us ha passat mai creure que fulanito és un plasta o un cregut, i després opinar diferent, i fins i tot, fer-te amic seu?

  6. Momo diu:

    ai qui sabés aplicar-ho sempre!

Els comentaris estan tancats.