Pessigolles

Somnolència amb el vaivé del vagó. A les orelles, cançons d’un disc que havia oblidat i que avui em veig amb cor d’escoltar. En una parada que no recordo s’asseuen al meu davant dos ulls enormes. Expressius. Vius. Darrera seu, una noia jove. Seria atractiva si els ulls no l’eclipsessin. Mira aquí i allà. Quan es troba amb la meva mirada, desvia la vista ràpidament. Torna a mirar-me i la torna a desviar. I una altra vegada. I una altra. I una altra. S’incomoda i m’incomoda a mi, de retruc. Tanco els ulls per evitar-li el problema.

De sobte, la cançó que m’havia fet mal. Ara ja no. Em fa gràcia. Com un acudit amb molta ironia. No puc evitar somriure. No hi ha vagó, només jo i la música fent-me pessigolles. No m’importa accentuar la rialla. No hi ha vagó.

Acaba la cançó. Obro els ulls. M’està mirant. Somriu. Desvia la mirada altre cop, sense deixar de somriure.

Li he contagiat el somriure o ella també ha fet desaparèixer el vagó? Qui sap. Misteri.

Tan misteriós com la nit i la seva olor.

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Pessigolles

  1. Momo diu:

    “Pessigooolles; les escamparem pel món, sembrarem les rialles pels camps i les muntanyes…”

    Tu parles d’una cançó; a mi el teu text m’ha suggerit l’estrofa d’aquesta.
    La coneixes?

Els comentaris estan tancats.