La veu de la lluna

No intenteu imaginar-la. No es pot.

I si mai arribeu a escoltar-la, entendreu que no es poden imaginar totes les veus parlant en una de sola. Una sola veu de vellut.

El dia fa olor de calma després de la nit del lloro.

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 comentaris a l'entrada: La veu de la lluna

  1. acollida diu:

    Calma? Nit? Lloro?
    Ostres! No estaries amb mi, al pal més alt, foradant castanyes amb el bec del meu lloro, oi?
    :-p El Grumet.

  2. momo diu:

    La veu de la lluna és la d’un mateix. Perquè et fa pensar. Bé al menys a mi la lluna em fa pensar, i jo quan penso ho faig amb la meva propia veu. Sí, millor deixem-ho així; potser per a algú altre no és d’aquesta manera i no vull pecar de pretenciosa.
    : )

  3. Llibert diu:

    Que tinguis bon pont init.
    I deixa que el bellut t’acaricii, de tant en tant va bé…

  4. Nit diu:

    La veu de la lluna és una carícia convertida en llum.

  5. acollida diu:

    La Nit té una vena poètica impressionat, perquè ha deixat aquí, escrit, un vers preciós. De fet, la majoria dels seus textos són textos poètics. Prosa poètica, que se’n diu. (Bé, així ho fan anar els entesos… jo, pobre de mi, no en sé massa, d’aquestes coses).

  6. acollida diu:

    Perdó. Torno a ser jo. La Nit i l’Init tenen alguna cosa en comú. No els conec de res, però es fa obvi en els seus textos que hi ha una sensibilitat molt semblant. Perquè no em direu que parlar de la veu de vellut de la Lluna, no és una troballa poètica, també…

  7. acollida diu:

    Ostres, quin debat més inesperat! Passo per aquí després d’uns quants dies i no sé què, on, com, quan m’he perdut… Tan bonic com era, el text inicial, amb la seva suggerència, amb el seu misteri, amb la seva intriga… Per què li agrada tant, a la gent, aclarir les coses? Si aclarir-les, de vegades, significa destruir-les, renoi!
    Però bé, ja que hi som posats… Veiam, estimada Lluna, tu que mires “totes les voltes possibles a les coses”, contesta’m una pregunteta: Com és l’altra cara de la lluna?
    (ai, Déu meu, si contesta em moro!)

  8. acollida diu:

    Gràcies, maca, no saps com t’ho agraeixo, que no m’ho expliquis! Un petó.

Els comentaris estan tancats.