Duende

No recordo quan va ser, però segur que fa més d’un any. Potser dos. Tampoc recordo d’on venia, ni cap a on anava, però recordo el lloc: la plaça Castella, darrere del carrer Pelai. Aquell dia indeterminat un indigent em va aturar allà.

No recordo el seu rostre, ni el seu aspecte. Tampoc puc posar-li una veu. Sols recordo un abric negre, brut i gastat que li anava gran. Cabells relativament llargs, d’un gris-blanc embrutit. Barba de tonalitats semblants. Una pell vermellosa, endurida i arrugada.

Recordo que em cridava des de lluny, acostant-se’m. No tenia intenció de donar-li diners, però em vaig aturar igualment. I no em va demanar res. Em va estar parlant breument d’algun tema que no recordo. El vaig convidar a pujar a la vorera quan un cotxe es va anar acostant pel carrer. Al cap d’una estoneta, em va donar un tros de paper. Llarg i estret. Una fotocopia d’uns versos escrits a mà amb lletra polida, fins i tot elegant. Escrits en castellà, amb correcció, exceptuant alguna errada en l’accentuació. Sense signes de puntuació. El petit poema anava acompanyat d’un dibuix força bo, encara que no vaig saber trobar-li vinculació amb cap vers. A baix de tot, la signatura: Duende.

Els vaig llegir poc a poc, amb calma, i ell va callar fins que vaig alçar els ulls del paper. No era cap gran poema, però li vaig dir que estava bé. Afalagat, va treure un altre paper idèntic, amb un altre poema, més llarg, i un altre dibuix. A sota, la mateixa signatura. Vaig llegir-lo, també amb calma, i ell va tornar a respectar la lectura amb un silenci un xic ansiós, com si el meu veredicte tingués importància. Un pèl carrincló, però força millor que el primer. Em vaig limitar a dir-li que m’agradava més que l’anterior. El vam comentar un moment, però no recordo res de la conversa. Va acabar per donar-me un tercer paper amb un altre poema, aquest sense dibuix. La mateixa lletra, els mateixos errors en l’accentuació, la mateixa absència de punts i comes. La mateixa signatura. Vam reprendre el ritual de la lectura per tercera vegada i, bé, almenys s’agraïa el canvi de temàtica. La poesia amorosa massa ensucrada mai ha acabat d’agradar-me.Qualitat similar al segon, però en aquest vaig veure -o vaig voler veure- algun deix autobiogràfic. Un fragment de la seva vida, que formava part del camí que l’havia dut fins la plaça Castella. El vam estar comentant, també, encara que no recordo què vam dir. Sé segur, però, que els seus ulls em van agrair que valorés la seva obra.

Quan vaig voler marxar, em va dir que, normalment, no regalava els seus poemes, perquè les fotocòpies li sortien massa cares. Vaig ficar la mà a la butxaca on els havia guardat i va dir te’ls regalo si em promets que els guardaràs. I li ho vaig prometre.

No recordo quan va passar, d’on venia ni cap on anava. No recordo la seva cara, ni la seva veu, ni gran part de la conversa que vam tenir, però ahir, fent neteja de l’habitació, vaig trobar els seus poemes. I em vaig alegrar de no haver-los perdut.

Cambió la soledad

la convirtio en ideal

dejando de lado

lo que hoy día llaman sociedad (suciedad)

Gusta de estar solo

miles de razones tiene

aúnque haya muchos

que lo llamen loco

Ermitaño

El sabe, sabe bien

que la aútentica soledad

es aquella que se siente

aún estando rodeado

de mucha gente

-Duende-

La nit fa olor de promeses, potser sense sentit, que tenen un deix especial.

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: Duende

  1. bitxo diu:

    A mi també m’agrada escoltar els “sense sostre” que tenen ganes de parlar… però mai he tingut la sort que em regalessin un poema com aquest. M’ha agradat molt el teu moment, Init

  2. diu:

    una vegada,
    no a la plaça castilla,
    en una altra plaça d gracia
    em va atracar un senyor, que tenia les dens (les poques que li quedaven) mol mal posades,
    jo el recordo perfectament, fins hi tot algun altre dia l’he vist per barcelona,
    em va estar explicant que es drogava i que sovint havia atracat per tenir diners per drogarse
    ami em va atracar, amb poesia, li vaig donar, nose si 50 centims a canvi d’aquell fullet,( follet-duende)((no n’hi hagués donat per cap altre poema que imitava alguna poesia coneguda))
    pero en un d’aquests moments que sembla que el món es posi d’acord per enviarte un senyal, aquest senyor em va fer llegir un poema que m’anava com un guant (quina paraula mes estranya guant, guà guantt, és rara)

    si no fos pq no duia un abric negre sino una caçadora de pell pensaria que era el mateix senyor

    ·bon any que no t’ho havia dit

  3. Nit diu:

    🙂
    M’encanten els teus posts perquè em recorden que som molt més humans del que ens volen vendre, i que cadascú pot pensar -a vegades- per si solet.
    init -> Miss Blogosfera 2006 (d’això, alguns, en dirien “init for president”) :p

  4. acollida diu:

    Tinc la pell esborronada. El teu text és preciós, com sempre, però el que més m’ha impressionat és la vivència. Pocs s’aturarien davant del gest d’un indigent. Gairebé ningú no li dedicaria ni un bri del seu temps. Segur que a ell també se li esborronaria la pell si veiés això escrit a Internet.
    Collons…

Els comentaris estan tancats.