Somriure

Un podria passar-se la vida mirant el seu somriure. No caldria res més, sols observar-lo, conscient que cada segon en què el té plantat a la cara és una victòria al temps, a les xafarderies, a les mirades indiscretes, als comentaris en veu no prou baixa. Als comentaris en veu prou baixa que s’intueixen a la cara del personal, enfonsant una mica més la moral. És una victòria sobre aquella història de final anunciat i previsible contra la que es va rebelar. És la prolongació de la història amb el guió que va escrivint dia a dia, amb fermesa, dubtes, inseguretats i un punt de ràbia.

Hi ha somriures buits, de compromís, que sols comuniquen que amaguen alguna altra cosa que no convé fer sortir. Els seu no. El seu diu que s’alegra d’haver arribat fins aquí, d’haver robat temps al temps, d’haver fet tot el que ha fet. Si era per viure aquest instant i somriure, valia la pena.

Resulta fàcil entendre que el seu somriure amaga, sense saber-ho, totes les respostes.

Els dia fa olor de despertar entre llençols.

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: Somriure

  1. bitxo diu:

    Veig que avui és dia de somriures… 😉

  2. Nit diu:

    Tu sí que deus somriure! ;p

  3. acollida diu:

    Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
    a poc a poc i amb molta confiança…

    (Miquel Martí i Pol)

Els comentaris estan tancats.