Fauna (III)

Una dona preocupadíssima pels maltractaments als animals que, després d’uns minuts de discurs estrany i caòtic sobre les males condicions en què tenim als gossos, em diu que sempre ha volgut tenir un ximpanzé a casa. Que són molt bonics i li fan molta gràcia. Que segur que fan molta companyia perquè els pots ensenyar a fer moltes coses. I un servidor posant cara de pal, intentant no riure ni plorar, explicant-li que no es pot tenir un ximpanzé a casa com qui té uns quants peixos de colors.

Un noi que no passa dels quinze o setze anys, amb aires d’haver fet una tesi doctoral sobre les conseqüències econòmiques del canvi climàtic -o similar-, que no escolta i pixa fora de test, per molt que parli com un llicenciat de Harvard. Descobreixo, al cap d’una estona d’escoltar-lo, que li estic parlant en el to planer, simpàtic i superficial amb què fa dos dies que parlo a tot element de la seva edat que em diu alguna cosa. I descobreixo que el seu llenguatge pretesament acadèmic és una façana que també sé utilitzar, si cal, encara que no m’agradi. Un minut després, havent introduït la paraula demagògia a la conversa, marxa sense despedir-se i deixant-me a mitja frase.

Una dona que s’entesta a fer-nos entendre que no fem prou coses, que som uns tous, que no arribem on hauríem d’arribar. Que hem de tenir més creativitat. Més iniciativa. Més empenta. Més ganes de fer bé les coses. Marxa satisfeta després d’haver-nos regalat una classe gratuïta sobre com dur una ong. Encara ara tinc ganes de dir-li que faci el fotut favor de fer-ho ella, si és tan fàcil.

Un grup de marrecs entestats en robar uns quants pins que els regalaria si tinguessin el detall de demanar-m’ho. Quan els enxampo in fraganti els menyspreen llençant-los de qualsevol manera i marxen dient-me de tot.

Algun impresentable -sospito que els mateixos marrecs- que ens roba un parell de samarretes mentre estem pendents d’una criatura encantadora que ha decidit jugar amb nosaltres.

Un membre de la organització intentant lligar amb la meva companya de fatigues, recordant-me aquell guàrdia de seguretat que va intentar-ho fa uns anys, amb menys brillantor però més sinceritat.

***

Però, també, un munt de cares que no puc recordar a les que he somrigut de manera ben sincera.

Un munt de gent que ha volgut participar d’aquest petit joc que hem muntat i que -sorpresa!- s’ho ha passat bé.

Alguna gent molt interessada que exigeix un esforç de concentració en la conversa per construir un discurs coherent i atractiu. Alguna gent que deixa aquest regust fantàstic de la comunicació que no s’expressa amb paraules.

La Mercè ha tornat a fer aquesta olor especial de fira. D’espai obert amb mil matisos.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: Fauna (III)

  1. sidlia diu:

    Passeig de les persones?

    Mostra d’entitats?

    On eres?! 😉

  2. acollida diu:

    Una bona fauna, sí senyor! Segurament, la més complexa d’estudiar.

  3. mon diu:

    hauríeu d’haver fet més cartells d’homo a part del sapiens sapiens. Homo neandertalensis… etc.jeje

    😉

Els comentaris estan tancats.