He descobert que aquest bloc ja no tenia planes en blanc on escriure.

Ho provarem amb un no sé què diferent.

 La tarda fa olor de canvis.

[@more@]

Tweet

A canvi, va deixar el record i alguna melodia apropiada.

I un somriure als llavis.

Hace siglos que quiero enviarte palomas de humo,

antes de que carcoma el invierno la culpa que asumo,

ten a bien recibir de mi parte un abrazo de amigo,

cuando estalle la guerra estaré en la trinchera contigo.

-Sabina-

El dia fa olor de mesos en silenci.

[@more@]

Tweet

Es podria pensar que finalment la plaça farà goig de veure, però els records recents fan dubtar. Una olivera centenària desapareguda per poder-hi fer un pàrquing a sota; els dos magnoliers més grans, vells i bells que he vist mai morint a poc a poc, ofegats per tantes obres i la reducció del seu parterre durant l'última remodelació; tots els arbres nous de la nova plaça plantats a ple estiu sense que ningú els regui, perquè un cop posats no queden bé i els canviaran aviat; l'antic brollador desplaçat, mal col·locat, parat perquè el van posar amb els peus i l'aigua vessa sempre.

Alguns detalls de l'operació de neteja, a més, feien dubtar: uns altres operaris omplien la plaça i els carrers més propers de valles que dificultaven el trànsit del dia a dia. Un últim operari instal·lava una catifa vermella a l'entrada de l'ajuntament, parant gran atenció als vianants, gairebé atropellant, en desenrotllar-la, a una dona gran i a un servidor.

A la nit havien desaparegut els mòduls prefabricats de l'obra del carrer del costat, i un camió s'encarregava de la neteja de la zona. Havien muntat un escenari a la plaça, al costadet de la catifa vermella. No hi havia cotxes aparcats darrere l'ajuntament.

Aquest matí un camió s'ha endut el contenidor de runa que quedava. Les valles ja estaven ben posades i la seguretat de l'ajuntament havia augmentat en efectius. Al balcó del consistori onejaven les banderes. Però ja no m'ha sorprès: al final vaig recordar que avui ens(?) havia de visitar el gran Felip. Aquell tan alt que fa documentals. El que lliga fent zàping.

I m'hi jugo un pèsol que, ara que ja ha marxat el mileurista aquest, els magnoliers seguiran morint-se -potser de vergonya aliena- com si tal cosa.

Em pregunto si el senyor alcalde també neteja casa seva només quan hi va la sogra a dinar.

La tarda fa olor d'hipòcrites amb corbata.

[@more@]

Tweet

Lents.

Àgils.

Discrets.

Gràcils.

Elàstics.

Elegants.

Meravellosos.

I sento la música.

La tarda fa olor d'aire suspès.

[@more@]

Tweet

Però en una dimensió estranya, gairebé paral·lela, mentre tot es mou amb un somriure nou, ella desentona.

Voldria cridar que tot va molt, molt bé, perquè és exactament així. Però un record irreal, fet tot ell de present, enterboleix cada mot.

Voldria escriure que tot va bé i no en sé.

I no escric.

La nit fa olor de fred entelat.

[@more@]

Tweet

La mecànica és senzilleta: cal triar un grup de música i respondre les preguntes amb títols de cançons d’aquest grup.

Jo ho faré amb Els Pets, a petició de la mon. Adverteixo que sóc un cagadubtes i en alguna pregunta no sé amb quina cançó quedar-me, així que n’he posat més d’una. Som-hi?

Ets home o dona? Jo vull ser rei

Descriu-te: Mala cara

Què senten les persones sobre tu? Por (sí, no?)

Com descriuries la teva anterior relació sentimental? Noia de vidre / Et miro i dorms / La vida és bonica (però complicada) (em sembla que ha quedat una seqüència prou descriptiva)

Descriu la teva actual/futura relació sentimental amb el teu novio/a o pretendent: Estúpidament feliç

On voldries estar ara? Dissabte

Com ets respecte a l’amor? Una estona de cel (o ho intento…)

Com és la teva vida? Tantes coses a fer / A vegades el món em fa por

Què demanaries si tinguéssis un sol desig? Per què no véns

Ara acomiada’t: És hora de tornar a casa / Ja faré cap / Bona nit

Apa, fet. Jo no ho passaré a ningú, però si a algú li fa gràcia fer-ho, és ben lliure de fer un copiar/pegar. Agrairem que avisi per anar a tafanejar les seves respostes.

El vespre fa olor de poc temps per escriure gaire per aquí. I de disculpes.

[@more@]

Tweet

Estava afamat. Cansat. Perdut. Espantat. I vam acabar d’arruinar-li el dia.

Es va menjar tota la fruita que dúiem mentre, en va, intentàvem atrapar-lo. Tot i cansat, resulta molt, molt àgil. O potser la por et torni més agil.

Quan el vam tenir ben a prop, mig metre a tot estirar, acorralat, tenia tanta por que es va pixar sense deixar de buscar una sortida. Sense deixar d’ensenyar unes dents que feien molt de respecte.

I en un moment va treure forces d’on no n’hi quedaven. I se’ns va escapar quan ens pensàvem que el teníem.

Una estona després, quan ja ens havíem rendit, el vam veure caure exhaust sobre una pedra. I allà es va quedar. Sense deixar de vigilar-nos.

I, francament, m’agradaria saber qui és el fill de la gran puta que et volia a casa per sentir la seva vida més plena. I qui és el fill de la gran puta que ja no t’hi vol. I qui és el fill de la gran puta que et va alliberar al Montgrí.

El vespre fa olor d’ignorants amb massa peles.

[@more@]

Tweet

Un noi que no passa dels quinze o setze anys, amb aires d’haver fet una tesi doctoral sobre les conseqüències econòmiques del canvi climàtic -o similar-, que no escolta i pixa fora de test, per molt que parli com un llicenciat de Harvard. Descobreixo, al cap d’una estona d’escoltar-lo, que li estic parlant en el to planer, simpàtic i superficial amb què fa dos dies que parlo a tot element de la seva edat que em diu alguna cosa. I descobreixo que el seu llenguatge pretesament acadèmic és una façana que també sé utilitzar, si cal, encara que no m’agradi. Un minut després, havent introduït la paraula demagògia a la conversa, marxa sense despedir-se i deixant-me a mitja frase.

Una dona que s’entesta a fer-nos entendre que no fem prou coses, que som uns tous, que no arribem on hauríem d’arribar. Que hem de tenir més creativitat. Més iniciativa. Més empenta. Més ganes de fer bé les coses. Marxa satisfeta després d’haver-nos regalat una classe gratuïta sobre com dur una ong. Encara ara tinc ganes de dir-li que faci el fotut favor de fer-ho ella, si és tan fàcil.

Un grup de marrecs entestats en robar uns quants pins que els regalaria si tinguessin el detall de demanar-m’ho. Quan els enxampo in fraganti els menyspreen llençant-los de qualsevol manera i marxen dient-me de tot.

Algun impresentable -sospito que els mateixos marrecs- que ens roba un parell de samarretes mentre estem pendents d’una criatura encantadora que ha decidit jugar amb nosaltres.

Un membre de la organització intentant lligar amb la meva companya de fatigues, recordant-me aquell guàrdia de seguretat que va intentar-ho fa uns anys, amb menys brillantor però més sinceritat.

***

Però, també, un munt de cares que no puc recordar a les que he somrigut de manera ben sincera.

Un munt de gent que ha volgut participar d’aquest petit joc que hem muntat i que -sorpresa!- s’ho ha passat bé.

Alguna gent molt interessada que exigeix un esforç de concentració en la conversa per construir un discurs coherent i atractiu. Alguna gent que deixa aquest regust fantàstic de la comunicació que no s’expressa amb paraules.

La Mercè ha tornat a fer aquesta olor especial de fira. D’espai obert amb mil matisos.

[@more@]

Tweet

I no en tinc ni la més remota idea.

La tarda fa olor d’un somriure rinxolat.

[@more@]

Tweet

…infla les veles, que anem al mateix port…

.

(Gairebé havia oblidat el vent bufar)

(Gairebé no recordava aquesta sensació, quan la sal omple les veles i es torna carícia)

La tarda fa olor del gronxar de les ones.

[@more@]

Tweet