Allà on no es veu

Maldestres, pesades i feixugues a voltes. Indecises. Rabioses, qui sap, quan es revolten. Potser àgils, en pocs instants de lucidesa.

Malgrat tot, mira-les bé, aquestes cames. Sense tenir cap secreta importància -o potser sí, mai se sap-, ens han dut fins aquell espai que no es veu, amagat allà al darrera. On nosaltres sabem. Podrien tornar-hi. Donem-los, de nou, un pessic de confiança. Frisaran per tornar a moure’s.

Però marca tu el camí. Aniran on vulguem anar si els expliques com fer-ho. No poden seguir-te si no saben com camines.

El dia fa olor de camins redibuixats.

[@more@]



8s comentaris

Dibuixos

Cada instant dibuixa traces de quietud en aquest aire que s’ha tornat net.

Cada gota de temps desdibuixa el record de tot allò que mai oblidarem.

I sols queda pensar que, si poguéssim traslladar al paper el rastre d’aquest vol irregular, sortiria poesia de colors.

El dia fa olor de lentitud.

[@more@]



8s comentaris

Somriures

Hi ha ben pocs llocs on sigui així de senzill aturar el temps sense deixar de viure. Converses. Somriures. Silencis. Rialles. Més converses.

Passar-hi uns dies rodejat de gent que trobaries a faltar si no hi fos, és més del que un s’atreviria a demanar.

Necessitava trobar temps per perdre’m al Call d’aquesta ciutat de lleones i escales i catedrals, deixant que el sol es pongui entre la pell, per recuperar la seva tendresa antiga i no perdre-la mai més. I no sé com ho hauria fet sense aquests dies i aquesta gent.

La nit fa olor de fulls amb somriure de cargol.

[@more@]



9s comentaris

Que arribi…

Pesen les sabates i sembla que els carrers siguin tots de pujada. El sol gairebé ofega.

Com està costant arrossegar aquesta setmana…

A vegades, però, n’hi ha prou amb aixecar el cap mentre es camina. I mirar els balcons.

Que arribi l’agost

vital i enganxós,

per treure’ns les presses

i recuperar la tendresa del món.

Que arribi l’agost

feixuc i mandrós,

que ens fa recordar

la bellesa del temps que passa a poc a poc.

La tarda fa olor de temps que no s’atura.

[@more@]

7s comentaris

Gronxar-se

El sol, el vent, els esquitxos d’aigua caient sobre les cames, el cant dels ocells, el suau balanceig quan tanques els ulls, la sensació de no necessitar res més perquè alguna cosa essencial t’acompanya, encara que no sabries dir amb exactitud què és.

Veure la vida d’un riu, sentint-se dins del riu, és gairebé màgic.

Compartir-ho amb gent especial ho fa gairebé irrepetible.

I, quan el cansament marxa, aquesta enyorança que et manté en un núvol et fa lamentar el moment en què vas tornar a posar els peus a terra ferma.

El dia fa olor de somriures còmplices.

[@more@]

6s comentaris

Oportunisme

Arribo per provar sort, conduït per aquest no-sé-què que, des d’ahir, se m’ha instal·lat entre el pit i l’estómac. M’assec en un banc, de cara a la porta però lleugerament allunyat. Sense cap pressa, em dedico a desfer els nusos que han aparegut al fil dels auriculars. Algun dia hauré d’aprendre a enrotllar-los mínimament abans de ficar-los en aquesta motxilla que recorda el forat de les coses perdudes. Poso música per amenitzar aquesta espera inconcreta que pot no dur enlloc.

Quan començo a sentir-me francament ridícul, aquí assegut sense fer res, sense saber ben bé què espero, ni si apareixerà, la veig girar la cantonada. Una trobada casual fa uns dies, un comentari sense importància que m’ha donat més informació de la que contenia. De nou, torna ser aquí. De nou, no m’ha dit res.

El gavaldà, oportú com sempre, sap posar les paraules adequades a l’instant. Parla amb mi, noia de vidre. Parla amb mi, digue’m què vols. Donaria el que fos per saber què m’amagues quan et quedes tota sola a casa.

Porta els cabells més llargs. Camina com sempre, amb aquesta agilitat esvelta de qui descobreix que res li lliga els turmells. Duu aquella faldilla que no volia posar-se fins que la vaig convèncer. No em veu, malgrat que no m’amago. Què passaria si passés la vista per aquest banc? Què li diràs, coi d’estratega? Felicitats, tenies raó, avui havia de passar per aquí. L’enhorabona, una estona que tens per parar-te a badar i encertes el moment adequat. I ara què? Però no em veu i entra al portal, deixant-me pensant què faré quan surti.

No he canviat de posició quan surt, també sense fixar-se en mi. I en aquest precís instant he decidit que no tinc res especial per dir-li. Ni ganes de fer-ho. Però pagaria perquè em parlés de nou, aturant el temps, tornat-ho tot llunyà i insignificant. Dius cansada, mentre esquives la mirada, bona nit amb una veu tan trista que no em veig amb cor de dir-te que a vegades el món em fa por. A vegades no tinc la raó. Porta l’aire olor de demà; no fa gaire em vas estimar.

El Gavaldà, oportú com sempre.

La nit fa olor de somriure de pell d’infant.

[@more@]

5s comentaris

Gustos

M’agrada sel·leccionar la música amb cura abans de sortir de casa. Anar amb temps, evitar el transbordament i sortir al carrer per fer l’últim tram a peu. Abaixar el volum dels auriculars mentre em perdo pel gòtic, deixant que la música es torni un agradable xiuxiueig mesclat amb mil sons de dia a dia. Sentir la vista relaxada entre ombres i carrers de mil colors. Decidir a cada pas per quins carrers em fico. M’agrada.

M’agrada, finalment, arribar a la feina amb la sensació d’haver descansat. M’agrada, de tant en tant, aixecar-me de la taula i anar al lavabo només per mirar per la finestra. Sols des d’allà la vista és esplèndida.

M’agrada, fins i tot, la cara del company de feina quan entra i em troba fent fotos entre les piques i el vàter de minusvàlids.

El dia fa olor de coses personals i intransferibles.

[@more@]

11s comentaris

Somriem?

Puja al vagó i m’agrada la seva manera de vestir. S’asseu al meu davant i m’agrada el gest descuidat amb què ho fa. Amb uns auriculars a les orelles, mira cap aquí i cap allà amb un mig somriure lluminós que li dóna un toc enigmàtic.

Explica’m què et fa somriure. Què li dóna aquesta alegria contagiosa als teus ulls. Vull perdre-m’hi. Deixa’m perdre en els teus ulls. En el teu somriure. Deixa’m intentar-ho. Ja no m’agrada el teu vestit. Ni els teus gestos. M’agrada l’alegria desbordant que se’t filtra per la pell. M’agrada com somrius. Magraden els teus ulls. Molt. Concedeix-me una treva on només calgui mirar-los.

Atura el món per a mi.

Prometo no dir-ho a ningú.

El dia fa olor de roba neta.

[@more@]

6s comentaris

Incomunicats

Sé que ha vingut, de nou, a aquesta ciutat maleïda i prohibida que no volia tornar a trepitjar. Sé que ha tornat a marxar sense dir-me res.

Sé que m’ha fet mal saber-ho.

Sé que em sento buit i lleugerament derrotat.

I sé que, incomprensiblement i malgrat tot, l’entenc i la disculpo. I hi penso sovint.

Potser, al cap i a la fi, quan vaig voler deixar-me anar i dir t’estimo, no mentia.

La nit fa olor de flors de taronja.

[@more@]

4s comentaris

Seqüència

Puja al vagó.

Amaga la panxa.

Es descorda el botó dels pantalons.

S’asseu.

S’aixeca.

Amaga la panxa.

Es corda el botó dels pantalons.

Baixa del vagó.

Potser algú li hauria de parlar de la possibilitat de comprar talles més grans. Segur que qualsevol metge hi estaria d’acord.

El dia fa olor de detalls curiosos.

[@more@]

6s comentaris